via Bitsenbloc http://bits.quintanasegui.com/2012/05/30/no-hem-de-caure-en-la-cultura-de-la-distraccio/:
Avui, seguint la recomanació de Nicolas Carr, he llegit la transcripció d’una xerrada de Joe Kraus (persona que no coneixia fins avui) titulada “Estem creant una cultura de distracció“. El text no diu res de nou, la veritat, però la seva lectura val la pena, perquè destil·la tot el que hem estat parlant durant els darrers temps, sobre l’impacte que tenen els smartphones sobre les nostres vides, com ens distreuen, com ens enganxen.
Ja ho sabeu, jo ja fa temps que tracto el meu iPhone com quelcom que és extremadament influent sobre mi, en positiu i en negatiu, i, per tant, me’l miro amb tota la precaució del món. Evidentment, tirar-lo al fems i substituir-lo per un vell Nokia em resoldria els problemes de distracció que causa aquest aparell, però també em deixaria sense tot allò que realment m’ajuda, perquè, com diu Kraus, els smartphones sí que tenen un valor afegit, i això és ben cert.
Per tant, Kraus no proposa que abandonem aquests aparells, el que ens proposa és que fem gimnàstica per, al mateix temps, reforçar la nostra capacitat de concentració i de pensament profund. Això passa per, cada dia, passar estones una mica llargues sense el telèfon. N’hi ha que aniran a passejar deixant el telèfon a casa, d’altres el posaran en un calaix de la posta a la sortida del sol, etc. També, Kraus proposa no utilitzar el telèfon ni res electrònic un dia a la setmana. M’ha fet gràcia perquè aquesta és una mesura que jo mateix vaig posar en pràctica fa pràcticament un any i la valoro molt.
Però, sobretot, el que trobo més interessant de la seva xerrada és la reflexió sobre els nens. Som conscients de que si eduquem els nostres fills en la cultura de la gratificació instantània que proposen els sistemes de comunicació en temps real els estarem els estarem fent intel·lectualment coixos? L’objectiu no es tractaria de fer dels nostres fills uns tecnòfobs, al contrari, el que hauríem d’aconseguir és infondre’ls l’amor pel coneixement, el pensament, la reflexió. Si tenen aquests valors, serà més fàcil que aprenguin a fer un bon ús de les tecnologies, perquè seran capaços d’entendre’n el funcionament i els impactes del seu ús. Però, és clar, per tal que això sigui possible, cal que nosaltres, els adults, aprenguem a viure també com a mestres dels nostres mòbils i no com els seus esclaus.
Programa i no sigues programat, diu Rushkov, i té raó. Per tal de poder programar les nostres vides per assolir els nostres objectius, cal que entenguem molt bé com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions. Si entenem tot això, podrem navegar amb èxit a través dels esculls digitals, sinó, serem unes víctimes més del pensament poc profund i irrellevant. És la nostra elecció i fer-ho bé no requereix un esforç tan gran. Simplement cal esforçar-se per ser conscients de com és el nostre entorn.
